Marató de València

Com l'any passat aquest any també em venia de gust acabar la temporada fent una marató acompanyat de la família. Aquesta cursa l'aprofitem per fer una escapadeta de cap de setmana i així estar junts i fer i veure coses noves.

Ja fa mesos, li vaig comentar al meu cunyat Albert que tenia la intenció d'anar a aquesta prova, i que si li venia de gust podríem fer una excursió tots plegats. Ell, al principi no ho tenia massa clar. Deia que li feia mal al genoll, que no estava entrenat, que no sabia si hi podria arribar en condicions... Jo el vaig anar animant durant dies, i al final ens varem inscriure tots dos. Ara només li faltava anar agafant la rutina de sortir a córrer periòdicament per anar agafant fons, ja que des de feia una temporada només jugava a pàdel i anava al gimnàs, però en una prova d'aquestes característiques no hi pots anar amb les mans a la butxaca, has d'haver entrenat una mica per no passar-ho més malament de compte.

Es van anar acostant els dies i per fi va arribar l'esperat cap de setmana. Sortíem tranquil.lament a la vuit del matí de Ripoll. Ens paràvem a esmorzar en una àrea de servei just abans d'entrar a la comunitat Valenciana. Llavors ja no ens pararíem més fins arribar a l'hotel. Un cop instal.lats vàrem decidir anar a dinar a un McDonals d'un centre comercial per anar ràpid i així tenir més temps d'anar a voltar per València i recollir el dorsal per la cursa de diumenge. Potser no era la millor opció pel que fa a la dieta d'un esportista, però a mi no em feia res anar-hi. Últimament crec que un àpat basat en greixos just abans d'una cursa de resistència no va del tot malament. A mi, de moment, no m'hi ha anat.

Els dorsals els donaven en un edifici del complex de la "Ciudad de las Artés y las ciencias de València". Quina passada aquells edificis. La construcció de tota aquella zona és espectacular! Ha de valer un dineral i no sé com s'ho faran per amortitzar-ho. De fet, no em toca a mi pensar-ho, però... quin "despilfarro!"

Al vespre tocava anar a fer una càrrega d'hidrats. Jo sóc d'aquells que prefereix sopar bé i esmorzar lleuger. Així doncs, varem anar a la recerca d'una Tagliatella! Jejejejej... És que ens agrada molt aquesta cadena de restaurants, i als pobles o ciutats que n'hi ha i solem anar. En plan de broma diem que en fem la col.lecció. Jajajajaja...

Després de sopar anem a buscar els cotxes i directe cap a l'hotel. Amb la brometa s'està fent massa tard i avui s'hauria de descansar una mica, no?

Ens llevem aviadet per tenir temps d'agafar el cotxe i anar a una parada on hauria de passar un dels busos gratuïts que posa l'organització perquè la gent no vagi fins a la sortida amb cotxe. Però un cop allà tot i ser molt aviat no en passa cap. Ens en sumem el pitjor. Ai, ai... que no en passarà cap... Ens decidim anar a una altra parada que queda relativament aprop per veure si n'enxampem un altre d'una altra línia. Sort! Tot i esperar una mica en passa un. L'agafem i arribem just a la sortida per anar a fer l'últim riuet abans de córrer i deixar la roba a la família perquè la portin al guarda-roba i col·locar-nos al calaix de sortida que ens toca. L'Albert intentarà acostar-se a les 3h i 30 minuts i jo a les 3h i quart.

Per la megafonia posen una música no gaire adequada per a motivar la gent (libre de Nino Bravo) i donen el tret de sortida. Ara sí que sí! Ja no hi ha marxa enrere! De fet durant els primers cents metres les 20 mil persones de la marató et porten com se t'emportaria la marea del mar.

Els primers 5 quilòmets em costa agafar el ritme ja que som molts els que correm i tot i passar per carrers amples ens entravanquem uns amb els altres. Quan es va estirant el grup faig agafant el meu ritme de mitja marató. Passo la llebre que marca el ritme per acabar el 3hores i 15 minuts. Això em motiva per seguir al ritme que vaig. Marco entre 4:10 i 4:20 cada quilòmetre. Penso que ja petaré quan hagi de petar, però que si aguanto, tot això que tindré. Vec i menjo alguna coseta a cada avituallament, més per prevenció que no pas per set i gana. Passo la mitja marató en 1hora i encara no 30 minuts. Fua! Estic a tope! Súper motivat! Van passant els quilòmetres i segueixo a aquest ritme fins que veig a la família cap al quilòmetre 25. A partir d'allà hauré de lluitar mentalment contra un mal de Cadera que m'ha aparegut de no sé on. Vaig baixant el ritme, però tot i així puc conservar una mitjana de 4:40 al quilòmetre. El temut mur no sé on és. De fet només l'he patit en la meva primera marató de les quatre que he fet fins avui.

M'acosto al final de la cursa, quina passada! Passo per l'últim quilòmetre i estic 100% segur que acabaré en menys temps del meu objectiu. Entro a la zona de la "Ciudad de las artes y las ciencias" i ja em començo a emocionar... Ja veig la famosa passarel·la blava sobre l'aigua i les graderies de la gent que miren com arribem els corredors. On estarà la meva família? M'està fan veient? Si em veuen, i es fixen amb el temps que faig no s'ho creuran! Uaaaaaaa! Ja passo la passarel·la! Faig un últim esforç i finalment passo la línia d'arribada en 3hores i 10 minuts justos. Tela, tela! Ho he aconseguit! Ja tinc una altra marató a la butxaca i amb récord personal. Durant la cursa ja feia estona que m'estava emocionant, però un cop passada la meta començo a plorar com un nen petit. No em fa res que la gent em vegi. Són llàgrimes de felicitat i d'agraiment per la meva família que creu en mi i està al meu costat en tot moment, i per qui ell ja sap encara que no el pugui tocar, però a vegades el pugui notar i sentir. Us estimo molt!

Bé, un cop em pengen la medalla de finisher, m'abriguen amb una manta tèrmica i passo tranquil·lament per uns avituallaments que ens carreguen de menjar, veure i algun obsequi de la zona. Surto de la zona d'arribada reservada per als corredors i de seguida sento que em criden.

- Papa! Amor! Molt bé! Moltes Felicitats! Ets el nostre campió! - són la Sandra i els nens que em venen a rebre i quan em veuen com d'emocionat estic ells també s'emocionen.

Anem tots junts caminant a poc a poc a recollir la bossa al guarda-roba i m'abrigo mentre espero el meu cunyat. Ell també ho ha fet molt més bé del que s'esperava.

I com no, abans de tornar cap a casa anem a fer una típica paella valenciana. Mmmmm...

I la pròxima? Ja la tinc al cap. Però...encara no és el moment d'anunciar-ho. Esperem fer-la encara més grossa l'any que vé. Jejejjejeje...

Fer de llebre

Després de la mitja marató del Prat, i a falta d'una setmana per la marató de València el meu amic Quim i en Jordi, encarregats de tirar endavant l'edició d'enguany de la mitja de Ripoll, em comenten que volen introduir llebres a la cursa, i seguidament em proposen si ho vull fer. Jo de seguida els contesto que sí, però que a falta d'una setmana per la marató tampoc em vull exprémer al màxim. És per això que em proposen portar el globus que marcarà els 4 minuts i 30 segons al quilòmetre de mitjana, que traduït en temps final suposa acabar en menys de 1 hora i 35 minuts. També m'expliquen que no aniré sol, que aniré acompanyat d'en Ferran per si algun dels dos li passés algún contratemps hi hauria l'altre per continuar marcant el ritme.

Que guai! Jo que sempre havia admirat la figura de les llebres a les curses..., ara tenia l'oportunitat de fer-ho jo. Això volia dir que crèien en mí com a voluntari/ajudant de l'esdeveniment i com a capaç de marcar el ritme tal i com tocava.

Diumenge al matí em presentar al pavelló de l'IES Abat Oliba a buscar el glòbus gegant i em trobo amb les altres llebres i corredors coneguts assidus de la mitja de Ripoll d'altres que feia més temps que no veia, però tots il.lusionats de poder-la fer una altra vegada. Ens saludem, Escalfem una mica i anem cap a la sortida. En l'edició d'aquest any ha baixat força la participació i prenem la sortida unes miques menys de 300 atletes. Quin greu! Amb "lo" maca que és aquesta cursa... Potser sí que hi ha alguna cosa a millorar, però la majoria estaríem d'acord en què és una de les curses que has de fer més d'un cop a la teva vida.

Quan estan apunt de donar el tret de sortida hi ha força atletes que em comuniquen que tenen la intensió de seguir-me. Alguns a,b l'objectiu de baixar la seva marca d'edicions anteriors, altres de fer la seva marca personal, altres per assegurar el ritme i alguns perquè no hi ha un glòbus que marqui 1hora i 30', una d'aquelles marques mítiques a la mitja marató.

Sortim i marquem el ritme com un rellotge Suís entre 4:25 i 4:30 tots els quilòmetres fins l'onze. Durant la pujada a Sant Joan vaig comprovant que tot el grup que em segueix no perdi pistonada, animant i marcant algunes parts del circuit que cal tenir en compte.

Quan entrem a Sant Joan veig que tothom em segueix sense massa dificultats, llavors els demano a tots si volen donar un cop de rosca i intentar baixar del temps previst ja que a la sortida molts m'havien mostrat la seva voluntat d'acostar-se a l'hora i mitja. Com que tothom em diu que sí apretem i en el trajecte de tornada passem els quilòmetres entre 4:10 i 4:20. Tot i així molts dels components del grup només encarar la primera baixada fan una accelerada i es posen davant meu. En els últims tres quilòmetres un noi no pot seguir el ritme i en Ferran es queda a acompanyar-lo fins a l'arribada, jo marxo amb un noi que l'any passat tenia 1h38' i aquest any volia fer 1h35', al final animant-lo, animant-lo entrem a meta amb 1hora i 32 minuts pelats. Està súper content per la marca que ha fet i em dona les gràcies molt efusivament. Amb la resta dels components del grupet que havíem fet pujant a St.Joan ens trobem a l'avituallament i tots estan contents per les marques que han fet. Em donen les gràcies i fan una valoració molt positiva de la cursa.

Jo no puc acabar més orgullós. He ajudat a gent a fer les seves millors marques, he ajudat als membres de l'organització de la prova, he entrenat per la setmana vinent, i he comprovat que això de fer de llebre es molt important per a molta gent. En pròximes edicions vull continuar fent de llebre i/o ajudant a altres atletes a assolir els seus reptes en la mesura que em sigui possible.

http://mitjamarato.cat/

Mitja marató del Prat de Llobregat

L·LEn totes les curses de fons hi ha unes marques mítiques per a tots els corredors. Aquestes poden ser 40 minuts als 10 quilòmetres, 1hora i 30 minuts a la mitja maratò i 3 hores a la marató. Doncs bé, si a la mitja d'Empúries del 2015 vaig ratllar el mític temps de la mitja marató, a la mitja del Prat vaig baixar el meu temps en més de dos minuts! Concretament el meu rellotge va marcar el pas per la mitja en 1hora 27minuts i 6 segons.

Com que estava inscrit a la Marató de València vaig dissenyar un pla de xoc molt semblant al de l'any passat per la marató de San Sebastian. Com que no tenia massa temps per entrenar, i quan vull dir massa temps vull dir un o dos dies a la setmana com a màxim, i l'any passat em va anar prou bé, em vaig llençar a la piscina una altra vegada. Aquest consistia en fer com a mínim mitja marató cada dia que surtís a córrer. Una d'aquestes sortides era participar en una mitja marató per comprovar el meu estat de forma abans de marxar cap a València. Així doncs, el meu cunyat, que al final no em va poder acompanyar, em va animar per anar a córrer al Prat de Llobregat.

No va ser un dia ni calorós ni fred pel meu gust. Era un circuit força urbà amb una part fora de la ciutat vorejant l'aeroport i un polígon industrial però força distret. Amb l'arribada a les pistes d'atletísme tal. com m'agrada a mi i crec a la majoria de corredors. L'avitiallament durant la cursa situat en les distàncies precises i el del final força complet i generós. En resum, crec que una molt bona cursa.

Pel que fa a la meva carrera, vaig sortir amb la llebre per acabar en 1hora i 30 minuts, però només començar em vaig trobar còmode i vaig anar fent tot deixant-la enrere. No sé com em vaig trobar amb un grupet on hi anava ben protegida la primera dona, però cap al quilòmetre 7 un parell de corredors i jo vam anar marxant del grup deixant-la enrere també. Estava fent tots els parcials molt aprop del 4 minuts per quilòmetre de mitjana, fins i tot en vaig fer algun per sota. Però a partir del quilòmetre 15, just quan passàvem pel polígon es va girar un vent de cara que em va fer baixar el ritme fins a l'arribada. De totes maneres no vaig patir mai per no superar el meu propi record.

Concloent, crec que estava preparat per fer la marató amb garanties. Jejjejejje...

http://www.mitjaprat.org/

Half Empuriabrava

Després de fer un bon inici de temporada, seguit d'un sotrac considerable de falta de motivació i entrenament, arribo a un últim quatrimestre de l'any ben positiu.

Ja us avanço que el triatló Half d'Empuriabrava vaig acabar amb bona nota. Vaig fer la meva marca personal baixant de 5hores. Concretament 4h54' quedant en la posició 50 d'uns 450 inscrits.

Bé, dissabte va ser un dia genial! Varem anar al teatre Poliorama de Barcelona, convidats per la cadena de supermercats Esclat, a veure un espectacle de màgia i assistir a l'entrega de premis del concurs de dibuix organitzat per la mateixa cadena. Varem marxar amb premi! Jejejje... Derés de passar un molt bon dia a Barcelona ens dirigiem direcció Empuriabrava a portar la bicicleta al box i agafar els dorsals per la cursa de diumenge.

Diumenge al matí ens llevem la Sandra i jo per anar a la cursa. Un cop allà, com que ja tenia tots els trastos al box, només vaig haver de revisar el material i anar-me a posar el neoprè per poder iniciar el triatló. Abans de començar, just a l'arc de sortida, vaig sentir uns nois que comentaven que degut al temporal dels dies anteriors segurament ens trobaríem meduses. No m'ho volia creure! Amb la mandra que em fa sempre posar-me a l'aigua a aquestes hores del matí i en les dates que estem... Només em faltava això!

Bé, donen la sortida i tothom gas cap a l'aigua! La primera boia estava a uns 150 metres i ja us podeu imaginar que va passar. Doncs que ens varem trobar tots allà mateix. Tela, tela! Cops de peu, cops de puny, empassardes d'aigua... Un cop aconseguit fer el gir em va entrar el que ja preveia abans de ficar-me a l'aigua. Em quedava sense respiració, no sentia res i a l'hora m'estàva quedant sord, no veia res... Buf! M'estava entrant un atac d'angoixa dins l'aigua i n'estava sent conscient. Amb les estectatives que havia posat en aquesta cursa i al cap de 150 metres d'haver començat, a falta de 113km per acabar m'estava plantejant de deixar-ho estar i marxar cap a casa amb la cua entre les cames. Això no podia ser! Ni parlar-ne! Em vaig dir a mi mateix. Així doncs, em vaig posar a nedar a braça, amb les ulleres al cap i observant que passava al meu voltant. De mica en mica vaig anar fent alguna braçada a crol i quan em vaig anar relaxant em vaig posar les ulleres i començar a nedar amb paciència. Poc a poc vaig arribar a la primera boia i després d'un gir de 180 graus em vaig apartar un pel més del grup i vaig anar agafant el meu ritme. Finalment, després de més de 2200 metres, vaig sortir de l'aigua en poc menys de 37 minuts.

Ara sí! Ara era el torn de la meva part preferida. Entro al box, i mentre em trec el neoprè amb més dificultats de les habituals em calço, em poso el casc i li explico molt breument a la Sandra el que m'ha passat a l'inici del tram de natació. A més, per si això no era prou allò de les meduses era veritat! I es veu que una es va enamorar de mi i em va fotre una morrejada que quan em vaig posar al llit al vespre encara em picava tota la cara.

En fí, agafo la bici i gas! És un circuit a tres voltes on hi ha trams que és difícil no anar en grup tot i que m'hi esforço per no anar a roda de ningú.

Una, dues i ja estic fent la última volta amb prou energia per si n'hagués de fer més. Estic súper motivat! He passat a més de 70 triatletes! Uaaaaa...!

Arribo altra vegada al box per deixar la bici i començar el tram a peu. La Sandra està flipant de com de bé ho estic fent. Li faig un petó i au! A córrer 21 quilòmetres s'ha dit.

El tram a peu és un circuit pràcticament recte de dues voltes de 10 quilòmetres i mig on hi ha un avituallament a l'inici i un altre a mig circuit. Aprofito per veure i menjar el que puc en cadascun d'ells per de mica en mica, intentant mantenir el ritme, anar avançant. Gairebé no me'n adono i ja estic en els últims metres de la cursa. Sembla mentida! Quan vaig començar gairebé plego i ara estic apunt d'acabar amb el meu millor temps.

La Sandra, els nens i la meva mare m'estant esperant a l'arribada. Agafo els nens i entrem a meta corrent com uns campions. UAU! Estic súper content!

I com ja us podeu imaginar, ja estic pensant en el pròxim repte. La marató de València!

http://www.100x100half.com/

Cicloturista 100% Tondo

Després de les bones sensacions un cop acabat el triatló olímpic de Tossa de Mar em vaig decidir definitivament i em vaig inscriure al Half d'Empuriabrava, triatló de distància mig Ironman, però abans, juntament amb altres membres de l'Esportiu Ripoll, varem participar a la cicloturista 100% Tondo.

Aquesta cicloturista es va iniciar per tal de recordar a un molt gran ciclista català afillat a la Garrotxa, però nascut a Valls, malauradament mort just quan començava a despuntar al ciclisme professional mundial.

Es dona el tret de sortida a Sant Joan les Fonts, molt aprop d'Olot, s'agafa l'antiga carretera direcció Castellfollit de la Roca, Sant Jaume de Llierca, Besalú i Banyoles. Un cop arribes a l'estany trenques a mà dreta per anar a buscar la carretera que et portarà a Santa Pau, a Olot i altra vegada a Sant Joan les Fonts. Aquí acaba la volta curta d'uns 70km i continua la llarga fins passar el coll de Capsacosta, Camprodon i el mític port de Vallter 2000.

Aquesta era la primera edició que hi participava, i ho feia amb la intenció de sortir a fer una rodada llarga, per això vaig voler afegir quilòmetres al recorregut d'uns 115km planificat per la organització.

Em vaig llevar més aviat del compte, vaig fer els rituals de cada matí, vaig carregar la bici al cotxe i vaig anar fins a Sant Pau de Seguríes. Allà, em vaig preparar i vaig sortir tot pedalant fins a trobar la línia de sortida. A Sant Joan les fonts ens varem trobar amb els companys del club que havien baixat amb cotxe, ens varem fer les fotos de rigor i ens varem dirigir cap a la sortida.

Els primers quilòmetres, fins gairebé Banyoles, em va venir de gust acompanyar en Quim, però al final vaig decidir tirar endavant ja que ell acabaria on havíem començat i a mi encara em quedaria arribar a Vallter.

A partir de llavors vaig anar agafant el meu ritme i vaig anar passant ciclistes tot el trajecte. De fet, si estàs més o menys bé, sortir de les darreres posicions i anar passant gent és súper motivador. I com que tenia súper clar que el recorregut d'aquest dia era un entrenament, encara ho vaig disfrutar més.

La qüestió va ser la pujada i baixada de Vallter. Buf! Ja no me'n recordava de les rampes fins la barrera... I més, quan inicies el port amb gairebé 140 quilòmetres a les cames! En fí. Em vaig proposar no posar el peu a terra fins passar la línia d'arribada. I així va ser! Ara, em sembla que fer aquests ports amb un 25 de pinyó és un pèl agosarat. O canvio de "desarrollo" o entreno més! Al final, però, vaig arribar en 5 horetes i quart des de Sant Joan. Encara estic prou content...

La baixada va ser una altra història. Quan feia poca estona que estava a dalt es. Es va posar a ploure cada vegada més fort. A mi encara em faltava tornar a buscar el cotxe a Sant Pau, i amb aquell fred i aquella pluja que queia, només podia guanyar una caiguda o un refredat. Així doncs, vaig buscar per allà si hi havia alguna ànima caritativa que em volgués baixar amb cotxe fins on tenia el meu. Per sort vaig trobar l'Arnau i la seva família que em van fer un forat al cotxe i em van portar. Sort! Des d'aquí us dono mil gràcies!

Ara ja només em faltava sortir a córrer i agafar una mica de ritme durant les setmanes que em quedaven abans d'anar a fer el Hal d'Empuriabrava.

http://www.100x100tondo.com/

Triatló Olímpic de Tossa de Mar

Després de la meva segona brevet vaig estar unes setmanes sense poder entrenar massa. Això va fer que perdés la progressió que duia en els entrenaments, i conseqüentment que els objectius que m'havia plantejat se m'esborressin. Un cop vaig poder reemprendre la rutina em vaig poder replantejar nous objectius de cara la segona meitat de l'any. De totes maneres vaig decidir anar d'objectiu en objectiu i no plantejar-me grans coses a molt llarg termini, ja que en qualsevol moment es pot girar la truita, i allò que a mig any vista, sobre el paper, es veia tant clar ara fos inassumible. Així doncs, em vaig inscriure a un dels triatlons que ja feia anys tenia ganes de fer: el triatló olímpic de Tossa de Mar.

Tenia ganes de fer aquest triatló perquè Tossa és un dels llocs que no deixem de passar-hi uns dies amb família cada temporada des de ja fa molts anys. Per nosaltres és un poble que ens porta molts bons records per les experiències que hi hem viscut, ens el coneixem força i ens hi trobem molt còmodes. Quan vaig començar amb això del triatló, que no fa tant temps, ja sabia del de Tossa, i per una cosa o per altra, no vaig trobar mai el moment d'anar-hi. Aquest any no va passar el mateix.

Com que era una cursa que la volia fer per gaudir-la i no per anar a buscar un temps determinat o una posició concreta, no la vaig entrenar específicament, si no que les setmanes prèvies a la cursa vaig anar repartint els entrenaments de manera equitativa entre natació, ciclisme i córrer, gaudint i
adequant el nivell d'esforç segons les sensacions del moment.

Em vaig inscriure a falta de pocs dies per la cursa i ens vam planificar el cap de setmana en família. El triatló se celebrava el dissabte a la tarda i això ens va permetre desplaçar-nos-hi tots junts. Vam sortir a mig matí de casa. A temps per ser a Tossa aviat i dinar el pícnic que ens havíem preparat per dinar just abans de la cursa. Vàrem anar a recollir el dorsal, vàrem fer el ritual de l'entrada a box i em vaig preparar per començar. Em vaig posar el neoprè, ens vàrem tirar unes fotos amb el poble emmurallat de fons i au! A tastar l'aigua!

Quina sensació més agradable... Feia temps que no nedava amb neoprè i gairebé no em recordava de la sensació de surar com una boia! jejejjeje...

En aquest triatló el sector de natació són dues voltes totalment triangulars de 750 metres. En aquesta ocasió vaig tornar a començar a un costat del gran grup i vaig anar agafant ritme de mica en mica. Potser aquest l'únic moment que no m'agrada del triatló. Buf! Quin estrès! Jo sóc d'aquells que prefereix anar a força metres de distància del grup, al meu aire, que no pas anar entre altres nadadors per aprofitar allò que en diuen anar a peus (rebuf en bici) i rebre algun cop o empassar més aigua del compte.

Bé, al final, tot i anar a gaudir del dia, encara em va sortir prou bé la jugada i el rellotge em va marcar 1600 metres en 26 minuts. Surto de l'aigua en la posició 145.

Surto de l'aigua i em dirigeixo cap a box per fer el ritual de treure'm el neoprè i preparar-me per agafar la bici. De sobte sento els crits dels meus fills i la meva dona que em donen ànims per a continuar. Quan agafo la bici en comptes d'anar cap a la sortida passo primer pel costat de la tanca per poder-los-hi fer un petó a tots tres. un cop surto de la transició i pujo sobre la bici penso... ara sí, aquest és el teu sector! No és que sigui un gran ciclista, però de les tres modalitats potser aquesta és la que se'm dóna més bé. Així doncs, en aquest triatló em passa el mateix de sempre. Com que els que crec que estan al mateix nivell que jo en ciclisme, també ho fan més bé nedant, ara em toca tirar mooolta estona sol i no em puc aprofitar de cap grup per poder anar a roda i progressar encara més ràpid.

El circuit ciclista pot tenir una semblança on acostumo a entrenar jo. Aquest no es gaire pla. Té un primer coll curtet que va augmentat de tant per cent a mesura que t'acostes a dalt, després un baixa-puja amb un fals pla fins a Llagostera, i a partir d'aquí un altre coll més llarg, però més constant amb un asfalt no gaire agradable de pedalar. Quan arribes a dalt de tot baixa ràpidament fins al costat del mar, llavors és un constant puja-baixa fins a Tossa. Les vistes i els paisatges són es-pec-ta-cu-lars! I amb el bon dia que va fer... més! Acabo el tram ciclista en 1h33' a la posició 73.

Un cop a Tossa serpentejo pels carrers que em portaran al box altra vegada. Deixo la bici ràpidament i em calço les sabates de córrer. Quan surto, penso a veure si podré aguantar un bon ritme o per altra banda aniré decaient i notant l'esforç que he fet sobre la bici, on no he parat d'avançar a gent.

El tram a peu són dues voltes a un circuit mixt de terra i asfalt amb alguna pujada no massa significativa, però amb força corbes. Aprofito tots els avituallaments per veure algun glop d'aigua i també per tirar-me'n per sobre ja que fa força calor pel meu gust. Al final aguanto un ritme constant d'aproximadament 4'30" cada quilòmetre.

Estic content! Arribo a la meta molt sencer, amb molt bones sensacions i amb ganes de més. Finalment faig 2h44' acabant a la posició 80 de 454 que prenen la sortida. La meva família gairebé no s'ho creuen! Estant tant o més content que jo. Ara ja només ens toca anar a recollir la bici i els trastos i cap a casa altra vegada.

Ja tinc un altre objectiu al cap. jejejej... El Half d'Empuriabrava m'espera!

Per cert! Moltíssimes gràcies a Èric Besora i a Triatletas en Red per la foto. Èric, ets un artista! jejejej...

Brevet Lepertel St. Cugat

Seguint amb la passada brevet de Tàrrega, aquest cap de setmana passat vaig participar a la brevet Lepertel que tenia sortida i arribada a St. Cugat del Vallès.

En aquesta ocasió vaig invertir 7hores i 50 minuts a completar els 200km. En bona part gràcies a la bona climatologia, a un noi del club ciclista de Barberà rodador com una locomotora que em va parar l'aire durant els primers quilòmetres, una parella de nois de Berga que em van fer més amena la pujada de Mura al coll de les estanalles, a un senyor prim i alt com un Sant Pau que em va guiar en els  últims 15 i als missatges per whattsup de suport de la meva família des de casa.

Aquesta brevet s'anomena així en honor al creador d'aquesta ruta que s'enfila a Collserola en els seus primers quilòmetres, passa per Rubí direcció Olesa de Montserrat fins Monistrol per enfilar-se fins al trencant del pàrquing per la part de Castellbell i el Vilar i baixar cap a Manresa per la vessant de Can Massana. Llavors es dona la volta per Sanpedor fins tocar Manresa i vorejar-la per la seva part oriental fins al Pont de Vilomara. Allà es torna a enfilar per Rocafort i Mura fins arribar al coll de les estanalles. Un cop a dalt es baixa ràpidament fins Matadepera, es continua per Castellar del Vallès, Sentmenat, Piera, Ripollet, per arribar altra vegada després de 200km a St.Cugat.

És una ruta que té de tot. Es passa per carreteres principals on hi ha força trànsit, carreteres secundàries que s'enfilen sinuosament primer per pujades suaus i còmodes per arribar fins i tot a passar per carreteres solitàries i encimentades amb rampes importants en alguns trams. Per polígons industrials lletjos i bruts, ciutats fantàstiques amb vistes impressionants, i poblets petits i perduts que de ben segur van servir per inspirar algun conte infantil. En definitiva, és una ruta totalment recomanable per fer com a mínim una vegada.

A més, val a dir que la organització de la brevet es mereix molt bona nota, ja que tant a l'hora de la sortida com de l'arribada ho tenen tot totalment controlat. Fins i tot, ells mateixos s'encarreguen del primer control i avisen als possibles establiments dels següents de l'esdeveniment i la possibilitat que alguns ciclistes els demanin el segell i l'hora de pas. També tenen un full de ruta detallat fins a la última rotonda i l'últim trencant. De fet, els que anem sense GPS potser anem un pèl més lents perquè hem d'anar parant i comprovant el camí correcte, però gràcies a aquesta feina feta prèviament per la organització es pot seguir el traçat sense massa problemes.

En resum i per acabar valoro molt positivament l'experiència en aquesta brevet. De fet, tot i no complir amb els objectius plantejats per aquest primer semestre de l'any, estic confirmant la meva faceta més ciclista. Jejejej...

Ja estic mirant el calendari per a veure quina serà la pròxima. Ens veiem!

Ah! I si voleu més informació podeu clicar a l'enllaç de la web del club ciclista i/o al meu Wikiloc.

Brevet 200km Tàrrega

Això de les brevets és una altra història. Per qui no hagi sentit mai a parlar d'aquesta modalitat ciclista  es podria resumir en que "són etapes de ciclisme de gran fons, com a mínim 200km, no competitives, que es realitzen en carreteres obertes al trànsit, i que s'han de completar en un temps màxim prefixat. Les distàncies a cobrir a les brevets són: 200, 300, 400, 600 i 1000 km, així com els 1200 km de les superbrevets. Són definides expressament com excursió/aventura personal, en les que predomina la total autosuficiència del participant. No són carreres ni tampoc marxes."
(extret de wiquipèdia. Per saber-ne més clica aquí.)

Aquest 2016 he començat bé, deixant de banda l'ensopegada a la ultramarató en btt de Lleida es clar. Potser algun dia escric un post explicant-ho amb detall, però només us diré que de 126km que havia de fer en vaig fer 30 a cavall de la bici i 10 empenyent-la amb el canvi i cadena trencats degut a les condicions meteorològiques i del terreny. Després, vaig haver de ser rescatat. jejjeeje...

El que us deia. Aquest any 2016 ha començat esportivament parlant molt bé. He completat la meva primera brevet! Em vaig estrenar a Tàrrega en una brevet de 200km organitzada per l'Sprint Ciclo Club Pobla amb uns 1500m de desnivell positiu. Més avall podreu veure el perfil i la ruta que vàrem haver de seguir.

L'hora de sortida era a partir de les 7h del matí. Jo com que venia directament de casa em vaig haver de llevar moooolt aviat per poder fer més de 1h i mitja de cotxe. Un cop trobada la sortida, la primera impressió va ser pensar on m'havia posat i dubtant de si me'n sabria sortir. Sabia que no em trobaria ni una indicació pel camí, ni un avituallament, i que a sobre hauria d'anar parant de tant en tant, a qualsevol establiment (que anant bé no sabrien ni que és una marxa cicloturista i menys una brevet!), per demanar si us plau si em podrien posar el segell del negoci en un carnet que m'havien donat. I si algú m'engegava a pastar fang? I si em perdia pel camí? I si no arribava a temps a l'arribada? I si se'm feia de nit per aquelles carreteres que no hi havia transitat mai? De cop, se'm van plantejar un munt de dubtes. Buff! Però, com que estic fet, encara no sé ben bé de què, em vaig preparar tots els trastets, vaig agafar calés per si de cas i ale, cap a la sortida. (no hi havia arc ni res, però la gent que hi havia allà és van aglutinar preparats per sortir quan algú avises.)

El senyor que estava a la taula on entregaven els carnets fent els controls de sortida, molt amable per cert, va donar quatre instruccions i ens va engegar. En un primer moment ja em vaig posar en les primeres posicions ja que no sabia en quin ritme es pedalaria, ni per quines carreteres s'havia d'anar tot i tenir el mapa, però em vaig imaginar que els primers sabrien el camí correcte, o si em passava alguna cosa sempre em podria atrapar algú més endarrerit i donar-me un cop de mà.

Al primer poble on s'havia de segellar vàrem arribar els més de 70 ciclistes que preteníem completar la brevet, i no se'ns va acudir res més que entrar la gran majoria al primer bar que vàrem veure. Aquella senyora, no sé si es va posar nerviosa o què però, no va trobar el timbre per marcar-nos per enlloc. Així doncs, vàrem haver d'agafar la bici i anar al següent. A partir d'aquell punt ja no vaig saber mai més si anava dels primers, del mig o dels últims, el que sí, és que vaig prendre la decisió de no anar sol encara que hagués d'anar més lent del que vaig habitualment. Per sort, els següents 30km aproximadament, vaig trobar una parella de ciclistes d'un poble proper que molt amablement em van convidar a acompanyar-los perquè ells ja se sabien el recorregut.

De totes maneres, en un punt del recorregut que ja començava a fer més pujada, vaig veure que més endavant hi havia més ciclistes. Com que em trobava còmode vaig anar agafant el meu ritme i vaig anar avançant fins que vaig trobar un noi molt trempat de vora Vic que teníem un nivell semblant i sense plantejant-nos-ho vàrem acabar de fer tot el recorregut junts. A vegades amb altres ciclistes a vegades només ell i jo, però xerrant xerrant vàrem ser a l'últim poble on s'havia de marcar el carnet abans de l'arribada.

La meva sorpresa va ser que en arribar altre cop a  Tàrrega vaig demanar per curiositat quants n'havien arribat davant meu, i la senyora que estava a la taula em va dir que només quatre. Tot i no ser una cursa em va alegrar saber que era capaç de completar 200km amb autosuficiència, sense un esforç desmesurat i, pel que a mi fa, en tan bon temps.

Ara ja només em restava pensar en la pròxima. Tants dubtes que tenia abans de començar i ja em volia tornar a embolicar... Sí. Sóc així.