diumenge, 6 de desembre del 2015

Marató de San Sebastián

I per fí ha arribat el dia!

Potser no ho hauria de dir, però em sembla que no he seguit l'entrenament ideal per fer una marató i de les tres que he fet, aquesta ha estat la que més bones sensacions he tingut i més bé he acabat.

Després de 7 mitjes maratons en 21 dies, la última de les quals un trail d'uns 25km, i una setmana de repòs total em presento a la marató de San Sebastián.

Arribem a Donosti cap al migdia. Abans d'anar a l'hotel passem pel velòdrom a buscar el dorsal, on m'adono que m'he deixat el xip a casa. Ja veig que els xips i jo no sóm amics! Jejejeje... Aquest cop no és com la Gerunda Road que puc anar amb un moment a buscar-lo allà on me l'he deixat... Aquest cop hauré de córrer sense xip sabent que no surtiré ni als llistats dels controls de pas ni a la classificació final.

Anem cap a l'hotel, ens instal.lem, ens arreglem, i au! A conèixer Donosti s'ha dit! No sé si sempre és així, però al ser un dissabte proper a Nadal i el dia anterior a la marató hi ha un ambient brutal per tot arreu. Aquesta vegada, per sopar, no menjaré els típics plats rics amb carbohidrats, si no que, anirem de tapes!

Al matí, després de dormir prou bé, tot i ser la nit prèvia a una cursa, amb els nervis que normalment em solen acompanyar, em llevo a les set passades. Segueixo el ritual típic de cada matí i marxo cap a la parada de bus que la organització ha habilitat expressament perquè els corredors no ens haguem de desplaçar amb vehicles particulars. Sort d'anar-hi aviat! A la parada, es crea una cua a mesura que els corredors hi anem arribant. Jo dec ser el desè, però quan arriba el bus hi ha tanta gent que l'omplim a rebossar i tot i així encara es queda gent sense poder-hi pujar.

Un cop a la zona de sortida em dirigeixo al guardaroba. Em vesteixo amb la roba de córrer, deixo la motxilla i surto al carrer a fer veure que escalfo. La sortida és en una avinguda just davant de l'estadi d'Anoeta. Està organitzada amb diferents"calaixos" segons el temps que tenim previst invertir per fer la marató. Jo em situo just davant de la llebre que marcarà el ritme per acabar fent 3h 30'.

Només falten uns minutets per la sortida, ja fa estona que posen una música súper motivadora i l'speaker no para d'animar. Tinc els pels de punta. No paro de donar saltironets, aplaudir i observar al meu voltant l'eufòria de la gent. La sensació d'estar envoltat de milers de persones que estan apunt de començar a assolir el seu propi repte és impressionant! Em sembla que m'emociono i encara no he fet ni una passa. Ja m'imagino a l'arribada, entrant a l'estadi d'Anoeta donant una volta per la pista d'atletisme... Buf!

Donen el tret de sortida, i com que hi ha tanta gent i les tanques que ens encarrilen cap a la cursa no ocupen més d'un carril d'amplada, es fa pausadament fins passar l'arc que marca el punt d'inici. Des del tret fins passar per l'arc passen ben bé dos minuts i mig. Deu ni do! Els que volen guanyar segur que ja estan apunt d'arribar al primer quilòmetre!

Començo a córrer tenint clar que aniré tota l'estona al meu ritme, sense picar-me amb ningú, ni intentar ferida marca que sé amb antelació que no podré fer. Vaig a gaudir de l'ambient, de la ciutat i del sol fet de córrer.

Van passant els quilòmetres i de mica en mica vaig veient que estic atrapant la llebre que marca el ritme per acabar fent 3h15'. No m'obsessiono. Controlo el ritme en tot moment. Em noto còmode. I abans de passar pel desè punt quilomètric ja estic fent companyia a la llebre. Jeje... Ara sí que em freni a mi mateix i no em deixo endur per l'eufòria.

Prohibit adelantant la llebre encara que notis que va un pèl a poc a poc pel teu gust! Em dic a mi mateix. Tot i així anem marcant ritmes inferiors als 4 minuts i 30 segons per quilòmetre.

Quan passem per la mitja marató, fem mitja volta a l'estadi. L'arribada serà espectacular! Passo amb 1h36'. Un temps més que desitjable tenint present que en passades mitjes maratons aquest era el meu objectiu. Tenia clar des del principi que anava a fer una marató i que el meu ritme no podia ser el mateix que en curses més curtes, per això estava tan animat. Perquè em trobava bé, i anava a un ritme prou lent per acabar la marató en condicions i prou ràpid com per fer un bon temps.

Continuo anant amb el grup de la llebre per fer 3h15' bevent i menjant en cada avituallament. N'hi ha un que he de passar per darrera les taules perquè per allà on passem no és més ample d'un carril i com que anem un grup força gran no hi ha prou espai per tots. Així doncs, no ho dubto ni un moment, passo per darrera i agafo un plàtan sencer de dins la caixa on els guarden. Mentre corro el pelo i me'l vaig menjant de mica en mica.

Quan estem apunt de passar pel quilòmetre 30, la llebre ens avisa que a l'avitiallament hi trobarem gels. De fet, és en l'únic avituallament que ens en trobarem. Per si de cas, n'agafo dos. Un me'l prenc en el moment quedant empastifat per tot arreu, i l'altre l'aguanto amb la mà.

En el quilòmetre 32 torno a passar per davant l'hotel i és on m'és perden per animar-me la Sandra i els nens. Ja els veig des d'un tros lluny que em criden i em tiren fotos pel record. Els xoco la mà sabent que quan passi de baixada els tornaré a veure.

Ja fa estona que noto que tinc la panxa massa plena de beure, i sé que en un moment o altre m'hauré de parar perquè si no explotaré i no quedarà massa bé... Així doncs, que al quilòmetre 34 aproximadament veig dos camions aparcats un davant de l'altre. Estan força junts. I just quan passo pel costat em poso entremig dels dos i disimuladament... Quan em vull incorporar a la cursa, noto com si m'emportés un dels camions a coll. No puc córrer! Però si anava a 4'30" fins que m'he parat! Vaig caminant cada cop més depressa fins que aconsegueixo trotar, i de trotar a córrer altra vegada. Buf! Si que m'ha costat! Tot i així ja no podré córrer altra vegada al mateix ritme. Ara faig els quilòmetres entre 4'40" i 5' el quilòmetre.

Quan torno a passar per on tinc la família animant-me ja veuen que no vaig tan bé com fa una estona. L'Oriol es posa a córrer amb mi una estona. Tan de bo em pogués acompanyar fins a l'arribada, però no va amb la indumentària adequada i potser 6 quilòmetres encara no els aguantaria al ritme que vaig. Quina il.lusió em farà quan em pugui acompanyar a alguna cursa! I quan pugui la meva filla pla!

Percebo que això ja s'acaba i tinc els sentiments a flor de pell. A cada punt d'animació m'entra com un sentiment que em fa saltar les llàgrimes. La implicació i esforç de tanta gent perquè poguém fer (nosaltres, els corredors) realitat un dels nostres somnis, la Marató!

Només em falten dos quilòmetres per acabar. Corro enmig d'un canal de gent que no para de cridar-me pel nom (el porto escrit al dorsal), animar-me, oferir-me aigua, alguns criden visca Catalunya!, com que porto la samarreta del club que hi ha una senyera serigrafiada... Ara corro per mi, per la meva família, pels que hi són i pels que no, pels companys que saben que avui sóc aquí i que confien en mi, per assolir un altre de la llista interminable de reptes esportius que tinc...

Deixo el carrer per entrar a donar la volta per fora de l'estadi anant a buscar el túnel que ens conduirà a la pista d'atletisme de l'estadi. Això està a tope de gent! No és pas com quan em passat a la mitja marató. No sé com demostrar la meva emoció i agraïment a la gent que m'aplaudeix i anima. Em poso una mà al pit, entre la senyera i el cor i l'altre assenyalo al meu voltant perquè la gent pugui identificar que estic emocionat i que els agraeixo els ànims rebuts. Em cauen les llàgrimes. Passo pel túnel i entro definitivament a l'estadi. Dono una volta triomfal saben que faré el meu record personal, que he disfrutat i que m'emporatré un record d'aquests dies a San Sebastian brutal.

Passo l'arc d'arribades amb un temps de 3h22'. Molt més que content per aquesta marca tenint present l'entrenament que havia fet, i pensant que com a molt bon temps podria fer 3 hores i mitja.

Ara ja només em queda que em posin la medalla de record i anar a buscar la motxilla al guardaroba, cambiar-me i tornar, encara no sé com, a l'hotel. Només us diré que vaig haver de caminar més de vint minuts!, però aixó ja és una altra aventura.